Ah, tu por aqui, ¿que tal? ¿todo bien? ... Entonces nada mejor que una refrescante cervecita para ambientar un poco, pues la historia que te voy a contar, me la contó a mi un extraño ser que ayer se dejó caer por aquí. El tipo era bajito, vestia un modesto traje de cuero y lucia un bonito sombrero rojo. Me contó uno de los cuentos populares de su tierra natal (que ahora no recuerdo cuál era), y el cuento dice así:

(lo transcribo literalmente como me lo contó él, sin añadir ni quitar nada)

El renou d'una forta explosió el va despertar. Va correr cap a la finestra i no podia creure el que veien els seus ulls. Llum. Només llum era el que va veure, llum que s'acostava. Llavors ja no hi havia finestra. En un principi la por el va envair, però poc a poc el relaxament va ser més fort. Estava com dormit quan una veu va cridar el seu nom. El crit era tan fort que el va deixar sense oida per al resta de aquella estona. En el seu cap, però aquella veu ressonava desde l'infinit, cada vegada que es repetia canviava aleatòriament de color, forma i olor corporal. Va ser un conill vermell amb sabates de tacó i un 600 amb al·lerons de carbono. Una serp blanca amb taques fuscies i una capsa plena de forats que només es veien per dins i que feien olor a patates frites. Quan havia perdut el compte de les seves encarnacions una gran força el va xuclar. Una montanya nevada s'acostava a ell cada cop més aviat. La seva mort pareixia inevitable, podia veure la imatge de el seu cos, escampat per tota la muntanya com a resultat del cop. La muntanya seguia apropant-se, seguia apropant-se, seguia apropant-se. Encara que ell no ho sapigués, hi havia tres persones que l'observaven, de les quals no en coneixia ni dues. Anaven vestits amb roba i somreien mentre es miraven entre ells. Els tres subjectes van moure les mans i pronunciaren una cançoneta a l'uníson. De cop i volta els tres van sofrir una combustió espontània i només van deixar cendres. Aquestes van formar un remolí i van xuclar la montanya i l'home (que conservava la forma d'una carpeta blau cel que tufava a conyac). Tot era com un vàter gegant. Bé, com un vàter no, era més bé una altra cosa. El cas era que ell tornava a tenir la seva forma habitual i esteia en aquella habitació del principi. Ja era de dia i ell estava ajegut enterra. Va donar una ullada per tot. Tot pareixia normal, però de cop es va obrir la porta de l'armari i allà dedins hi havia una cabra que el va mirar fixament als ulls i amb el pensament li va dir que miràs per la finestra. Només aigua. La seva habitació surava enmig d'un mar que podia ser com qualsevol altre que conegués si no fos per un petit detall: que no hi havia aigua, sino trocets infinitdecimals de si mateix que xocaven entre ells en un inmens remolí de colors i olors diversos. En aquell moment va tornar a mirar dins l'habitació però ja no hi havia habitació, sino un mirall on veia una infinitat de trocets infinitdecimals de si mateix. Però el mirall tenia una petita taca. En acostarse va observar que no era una taca, sino un forat per on es veia un tubet pel final del qual s'intuia llum. Llavors aquella música va arribar a les seves orelles. Van començar a ferse grans i petites al compàs de la melodia. Era com si tenguessin voluntat pròpia i l'estiressin cap a l'interior del forat. A l'altra banda hi havia la habitació inicial, i a més també hi era ell. Ell es va girar i es va dir: -Tu no me devies diners? La cabra va tornar a sortir de l'armari i va dir: -L'única forma de resoldre aquest tema és amb un combat a mort. L'habitació es va transformar en el coliseu. La seva roba es tornà armadura i un trident va apareixer entre les seves mans. Per altra banda el seu altre jo anava vestit de ballarina amb tutú rosa. L'única cosa extranya era que l'altre ell estava darrere d'un marc de finestra, la finestra de l'habitació. Es més, ell esteia altra vegada dins l'habitació. Totsol. Amb una pipa d'opi a la mà. Si, havia vençut. Va respirar fort i va tornar a calar.